LES FRUITES I ELS FRUITS SECS

Deixeu-nos el vostre comentari, si us plau, ens servirà per a millorar cada dia més.

CLASSES DE FRUITA

En llenguatge corrent entenem per fruita el conjunt de fruits comestibles que normalment mengem fora d’hores o bé com entrant o postres. En coneixem de dues menes: la fresca, la que no es pot guardar gaire temps després de collida, -peres, pomes, préssecs, etc,-, i la seca -ametlles, nous, avellanes, etc.-, generalment fruites poc hidratades, de més aguant que les anteriors.

Una altra divisió és aquella que la distribueix en:

-fruites aquoses, subdividides en fruites de llavors -llimona, taronja, poma... fruites de pinyol o drupa -cirera, pruna, albercoc... fruites de baia -raïm, grosella, magrana, etc.
-fruites amilàcies (que contenen midó) -plàtan, castanya...
-fruites oleaginoses -avellanes, cacauets, pinyons, pistatxos, coco...
-fruites transformades, secades o ensucrades -raïm (panses), figues, orellanes d'albercoc, pera, préssec, meló; el dàtil...


QUÈ ÉS PERÒ LA FRUITA?

La fruita no és altra cosa que l'ovari de la flor d'alguns vegetals que un cop fecundat augmenta de grandària gràcies a l'acció conjunta de l'aire, el calor i la humitat. Aquest creixement s'efectua en dues etapes, l'anomenada fase àcida, i la dolça: és quan arriba a la segona fase que la fruita transmet la seva olor característica resultant alhora suau i apetitosa.

En conseqüència són fruits també, encara que d’horta, els tomàquets, els pebrots, les albergínies, els carbassons, les pastanagues, etc., tot i que les consumim com a verdures y hortalisses.


CALENDARI DE RECOLLIDA DE FRUITA

La pràctica totalitat de fruites són temporals, és a dir, es conserven en condicions perfectes durant unes setmanes o mesos després de la recollida. Com és possible, doncs, que hi hagi fruita durant tot l'any?

Els mercats mundials es mouen -tots ho sabem- en termes d'oferta i de demanda, que és el mateix que dir en termes de producció i consum. Quan una de les dues parts es desequilibra -les raons del desequilibri són múltiples- obliga l'altra a actuar immediatament per tal de tornar a l'estabilitat de mercat. Però aquesta recerca d'equilibri no sempre ens porta cap actuacions harmonioses, d'acord amb la natura i les veritables necessitats humanes, sinó que ens condueix a pràctiques productives totalment irracionals.

En situacions extremes el pagès ha de recórrer als abonament químics per satisfer la demanda del consumidor i garantir, al mateix temps, la seva pròpia mobilització en els cercles competitius del mercat que li ha de permetre seguir vivint del seu treball.

És clar, però, que aquest procés reiteratiu de malbaratament del sòl, de constant agressivitat i sense limitacions, comporta a la llarga la destrucció automàtica dels microorganismes dels que s'alimenta la terra i la progressiva alteració de la qualitat dels fruits. És per això que trobem la fruita sense cap mena de gust, amb el perill afegit d'haver de desestimar la pell per por a un enverinament progressiu, i sota la qual s'hi troben, en condicions normals, la major part de les vitamines i minerals.

Ens cal, doncs, conscienciar-nos d'allò que comprem i conèixer l'època de natural aparició per aconseguir un triple objectiu: protegir la producció autòctona i responsable que s'esforça en defensar antigues fórmules de rendiment, donar un respir a les terres de cultiu si deixem d'agredir-les amb productes insans, i de pas, vetllar per la nostra salut.

Si ens hi esmercem ben segur que contribuirem a fer menys feixuc el drama que suporta avui dia la fruita moderna, drama extensible, com podeu deduir, a la pràctica majoria dels aliments de producció humana.

Per tal de practicar la cultura de l'alimentació conscient (si ho preferiu anomeneu-la ecològica), propera als cicles regulars en els que la naturalesa estima convenient donar-nos els seus fruits, us donem el calendari de recollida dels de més consum:

-fruits de primavera, principalment: pomes, peres, plàtans, taronges, mandarines, maduixes, maduixots, nespres, cireres, ametlles; a finals d'estació apareixen les groselles, els melons, els albercocs i els préssecs.
-fruits d'estiu, principalment: maduixes, groselles, cireres, gerds, melons, ametlles, albercocs, plàtans, raïm, figues, síndries, peres, pomes, préssecs i prunes; desapareixen les taronges i les mandarines.
-fruits de tardor, principalment: caquis, cireretes d'arboç, figues, tots els fruits secs, olives, magranes, castanyes, codonys, figues de moro, peres, pomes, melons, raïm, taronges i plàtans; al novembre ja podem trobar dàtils i magranes.
-fruits d'hivern, principalment: castanyes, nous i avellanes, pomes, peres, raïm, magranes, plàtans; a l'inici d'estació és difícil trobar bon raïm i en acabar podem trobar ja bones mandarines.


VIRTUTS DIETÈTIQUES DE LA FRUITA

Els fruits frescos, al contrari dels secs, a penes ens aporten grasses, si exceptuem l'alvocat i les olives. Si que porten en canvi grans quantitats de nutrients no energètics, com són els minerals -potassi, calci, magnesi, ferro, sodi, manganès, coure, etc., vitamines i altres elements addicionals, entre ells la fibra, gran benefactora en la prevenció de patologies intestinals que van des de l'estrenyiment al càncer de colon.

Tot i els seus punts en comú, la seva composició general varia força d'una fruita a l'altra; per aquesta raó les analitzarem individualment, per ordre alfabètic. Abans, però, un parell de recordatoris:

-les bondats de la fruita s'aprofiten més si es mengen crues en dejú (cuites perden totes les vitamines) o una estona abans de les principals menjades.
-Una ingesta moderada -de 100 a 200 grams diaris- constitueix una aportació adequada per a una alimentació equilibrada.


LES FRUITES UNA A UNA

L’albercoc

L'albercoc és un fruit de color daurat, lleugerament perfumat que hem de comprar només quan es troba en el seu punt just de maduració. Resulta ser una de les fruites fresques més riques en vitamina A, només per sota del caqui, essent per aquesta raó indicada en el manteniment de la salut de la pell i les mucoses. Com que és igualment ric en ferro no estaria de més que els adolescents s'afeccionessin al seu consum per tal d'ajudar a evitar l'anèmia. És excel•lent per a l'elaboració de pastissos, dolços i melmelades.

L'alvocat

Fruit oriünd de l'Amèrica Tropical que actualment es cultiva a Israel, Àfrica Occidental i des de Mèxic fins el sud del Brasil. Aporta força grassa -200 calories els 100 grams- i una quantitat important de mineral de potassi. Presenta un nucli central que suposa la meitat de la polpa comestible que és del 50 al 70% del seu pes total. Melós i de gust delicat, l'alvocat ha de consumir-se en el seu punt just de maduresa, sia amanit, d'entrant o de base per a alguna delicadesa culinària; no es recomanable, en canvi, menjar-lo de postres.

L’ametlla

Fruit sec originari dels sòls de clima mediterrani tot i que s'ha aclimatat molt bé a l'Extrem Orient i a les terres americanes de Califòrnia, d'on les importem. Les ametlles són riques en grasses i proteïnes com ho són també en potassi -només per sota del tramús i el pistatxo- i en calci, raó per la que han d'abstenir-se en el seu consum les persones d'estómac delicat i les obeses. Aneu en compte amb les ametlles amargues perquè contenen àcid cianhídric, líquid volàtil altament metzinós.

L’aranja

Rica sobretot en vitamina C, l'aranja comparteix, amb la taronja, totes les qualitats d'aquesta última -propietats antiescorbútiques, alt contingut en sucre i de calci- tot i que resulta més àcida. L'aranja és millor consumir-la abans d'esmorzar o de dinar ja que posseeix virtuts aperitives; en el cas de donar-la a beure als infants caldrà ensucrar-la abans per tal de rebaixar l'acidesa natural del suc. Un consum equilibrat afavoreix l'eliminació de toxines al mateix temps que activa les funcions dels ronyons, el fetge i l'estómac.

L’avellana

L'avellana és el fruit sec més digestiu quan es menja crua. S'utilitza igualment en pastisseria i confiteria i com la majoria dels fruits secs és molt rica en grasses i minerals, sobretot en ferro, la qual cosa la converteix en un valuós mitja en la formació de la hemoglobina. Pel que fa al seu valor alimentari, d'igual manera que la resta de fruits secs, pot igualar-se al de la carn.

El cacauet

De procedència americana, en concret del Brasil, la planta del cacauet va ésser introduïda a Europa meridional i a l'Àfrica on s'hi va aclimatar sense problemes. De la llavor d'aquesta planta se n'extreu un oli que es destina a usos industrials i culinaris, aquest últim de gust totalment neutre que reparteix opinions entre els cuiners: mentre uns l'ataquen d'insípid, d'altres consideren aquest fet com una qualitat precisament perquè no altera el gust natural dels aliments. Nutritius i energètics, els cacauets resulten més digestius si es mengen torrats en comptes de crus.

El caqui

És, després de l'albercoc, la fruita fresca que conté més vitamina A. Originari del Japó, el caqui és, quan està madur, d'un color vermellós fort que el fa semblar molt a un tomàquet. Curiosament, el caqui és una fruita que no deixa indiferent ningú: o agrada de manera desmesurada i es compren en quantitats poc raonables tractant-se de fruita tan delicada, o bé no traspassa mai el portal d'una casa; aquesta última raó cal buscar-la en l'extremada dolçor i blanor de la seva polpa que la fa, sens dubte, massa embafadora

La castanya

D'escàs interès dietètic, la castanya és un fruit feculent com ho són les mongetes seques o els cigrons. El seu valor alimentari és molt semblant al de les patates raó per la qual constitueix encara un aliment de primera necessitat en societats de recursos escassos. Resulta rica en midons, cosa que la fa automàticament indigesta, per la qual cosa és aconsellable consumir-la bullida o cuita al foc en comptes de crua. N'existeixen moltes varietats, essent la gallega la més apreciada de totes elles. Com a dada curiosa direm que l'arbre del castanyer, de no empalmar-lo amb altres varietats, pot arribar a viure de 500 a 600 anys.

La cirera

Fruit del cirerer, la cirera és una drupa petita, globulosa, vermella i molt dolça quan arriba a madurar sense pressa, és a dir, quan ho fa a l'arbre durant la primavera. Aporta un gran contingut en níquel i zenc -60 i 150 micrograms, respectivament, per cada 100 grams d'aliment-, una quantitat prudencial de sucre i una mica d'àcid cítric. En el mercat les podem trobar, com a més corrents i durant la temporada, de tres o quatre classes: les comuns, dolces i de carn tova; les anomenades austeres, quelcom més fortes de carn i més àcides; les picotes, que es venen sense cua i són un xic més grosses que les anteriors; i per últim la cirera silvestre o cirereta d' arboç , que tot i créixer de manera espontània al bosc també es troben en tendes o mercats especialitzats. De la cirera se n'extreuen licors molt apreciats com són el kirsch, el marrasquí i el cassis. Com a dades útils per a la salut direm que la decocció de cues de cirera en aigua (30 grams per litre) és diürètica mentre que, per altra banda, l'elevat percentatge d'una substància anomenada tani, fortament astringent, és la causa que sovint l'estómac i els intestins no tolerin prou bé una ingesta elevada d'aquesta fruita deliciosa.

El coco

El coco és el fruit de la palmera anomenada també cocoter. Planta molt estesa als països tropicals, el coco presenta un mesocarpi fibrós que cobreix a la vegada un endocarpi molt dur que empara, finalment, un fruit blanc i comestible. El coco es forma a la palmera en forma de raïm amb la diferència apreciable que cap dels seus "grans" es desenvolupen i maduren al mateix temps. Si s'agafen de l'arbre abans de madurar, a l'interior del coco hi apareix l'anomenada aigua o llet de coco, líquid que desapareix un cop el fruit és madur del tot. Del coco se n'extreu un oli força tolerat pels malats de colesterol, amés d’una mantega vegetal molt digestiva, recomanada en alguns règims alimentaris. És ric en magnesi, calci i potassi.

El codony

De sabor molt aspre, el codony no és possible de menjar-lo cru, així que cal bullir-lo o fer-lo al forn si volem gaudir del seu fruit. Caldrà tenir en compte les llavors, de no menjar-les o triturar-les junt amb la polpa, ja que poden ser tòxiques. El codony, sol o barrejat, s'utilitza en l'elaboració de melmelades, confitures, gelees i fruita confitada. En farmacologia se'n fabriquen xarops per a la bona marxa del fetge, d'aperitiu o de remei eficaç per a la diarrea.

El dàtil

Fruit de la palmera datilera, el dàtil es menja fresc o confitat i presenta un color grogós i un os quasi cilíndric. Les datileres es cultiven en els oasis de les zones desèrtiques del nord de l'Àfrica, Tunísia, Egipte i Algèria sobretot, i també a l'Iran. Els fruits de les datileres es mostren en forma de llargs raïms essent els de carn tova molt més apreciats que els de carn dura. Moltes persones situen els dàtils en el grup dels fruits secs quan de fet no ho són; el que passa que el seu alt contingut en sucre -73 grams per cada 100 de carn de dàtil- donen al dàtil un aspecte semblant a d'altres secats al sol, com poden ser les figues o les panses. La seva riquesa en vitamines A i B i en sals minerals els fa idonis per a adolescents i esportistes -100 grams de dàtils aporten 306 calories; contràriament, n’han de restringir la seva ingesta els diabètics i obesos en general.

La figa

Fruit de la figuera, presenta forma de pera, és tou i vermellós de dins, amb innombrables llavors petitíssimes i cobert d'una pell verdosa, morada o negra, segons les varietats. És ric en sucre, vitamines A, B i C -aquesta última desapareix per efecte de la dessecació- i magnesi i les hem de consumir molt madures si no volem que se'ns indigestin. Les figues seques tenen un apreciable quantitat de fibra, només igualat pel nespra -10 grams per cada 100 d'aliment ingerit- la qual cosa li confereix propietats laxants. Sempre i quan es consumeixin en quantitats raonables, gaudeixen de les mateixes propietats i limitacions que els dàtils, amb la diferència, a favor de les figues, que són més digeribles.

Les figues de moro

Fruit de la figuera de moro, presenta una forma més aviat rodona, una pell de color groc pujat tacada amb puntets foscos distribuïts per igual per la seva superfície. Es mengen, en general, crues, si bé també se'n poden preparar compotes i macedònies. Tenen propietats astringents.

El gerd

Conegut també amb els noms de gerdó o nabiu, la seva planta mare, la gerdera, és un arbust llenyós que es presenta en forma de tiges proveïdes d'agullons i fruits vermells, carnosos, molt aromàtics i de gust agradable. Els gerds els podem trobar en estat silvestre a l'estiu en els boscos de Catalunya per sota dels 1000 metres, tot i que hi ha qui els conrea a la seva horta per al seu propi consum o per a vendre'ls el dia de mercat. El gerd és pobre en calories però ric en vitamines i minerals; acabades de collir es mengen, després de rentar-les, espolsades amb una mica de sucre o cobertes de crema de llet, batuda o no. El seu consum a penes presenta contraindicacions.

El ginebró

El seu fruit, de color blau fosc, s'extreu del ginebrar, arbust de fulles lineals punxants que presenta una ratlla blanquinosa a la cara superior. Originari d'Europa i del nord d'Àsia, les seves aplicacions són múltiples; per exemple, es fa servir per aromatitzar la col fermentada (el cèlebre sauerkraut) i per perfumar les marinades de les carns d'animals de caça o el licor de la ginebra. Mitjançant la destil.lació se'n treu un aiguardent molt perfumat. Va força bé per tallar la diarrea.

La grosella

Hi ha tres tipus de grosella: la de fruits color vermell o blanc, la negra i la silvestre, aquesta última de més grandària i de color verd semblant al raïm. La més completa pel que fa a nutrients i minerals és la grosella negra -de la que se n'extreu la coneguda crème de cassis, que comparteix amb les seves germanes la riquesa de la vitamina C. El seu suc pot reemplaçar les propietats que aporten la taronja o la llimona. Són astringents i antireumàtiques i provada és la seva acció anticancerígena.

El kiwi

Junt a la papaia, el mango i la xirimoia, el kiwi pertany a la família de fruits tropicals, el consum de les quals s’ha estès força a casa nostra en els últims anys. Rodó, de pell peluda i un poc aspra, el seu interior ofereix un dibuix prou curiós: banda circular de color verd maragda, interior totalment blanc i entre els dos, com unint-los, la presència d'una colla de petites llavors negres en forma de corona. És una fruita molt rica en vitamina C, quasi 10 vegades més que la majoria dels cítrics, per a la qual cosa han d'anar en compte de consumir-la les persones que pateixen de l'estómac. El seu gust és agredolç, saborós i perfumat, i s’ha de menjar al punt si es vol gaudir de tots ells. Es menja de postres, serveix de base per a productes de pastisseria i adorna, igualment, certes amanides. Regula l’acció dels intestins, raó per la qual s’aconsella a les persones que van restretes.

La llimona

Coneguda pels romans van ser, no obstant, els àrabs qui van estendre el seu cultiu a l'Àfrica i Europa. De llimones n'existeixen moltes varietats, essent els principals productors el sud d'Itàlia, Malta i la Península Ibèrica, seguit d'Israel, nord d'Àfrica, Califòrnia i les Antilles. La seva riquesa en vitamina C -50mg. per cada 100 grams d'aliment- és comparable a la de la taronja i la pinya. El seu suc, extremadament alcalí, és contraindicat pels malats del ronyó i anèmics; per contra, resulta un encertat tonificant cardíac al mateix temps que disminueix l’alta viscositat sanguínia. Com a condiment, el suc de llimona substitueix el vinagre pel que fa a les amanides, maioneses i salses. La pell es fa servir per perfumar cremes i pastissos i així mateix certs guisats massa carregats de grassa. És bactericida i antisèptica.

La maduixa i el maduixot

De maduixes se'n coneixen dues classes, la silvestre i la cultivada, ambdues de fruit petit, quasi rodó, i molt olorós. Pel que fa als maduixots, aquests presenten un volum més apreciable que les maduixes, són més sucosos però també més àcids. La millor manera de menjar les maduixes i els maduixots és al natural -abans els netejarem lleugerament amb aigua- sucats en sucre o ruixats amb vi dolç o suc de taronja. Una bona manera perquè perdin la seva natural acidesa és deixar-los durant 30 minuts, partits pel mig, en una barreja de vinagre i aigua, meitat i meitat: d'aquesta manera, a més de destacar-ne el gust es contraresta el risc d'agafar la febre tifoide, tan usual de contreure quan es fertilitza la terra on creixen amb excrements. Com la majoria de fruites proporcionen escasses calories, són però, bastants rics en vitamina C, calci i ferro. Les llavors que contenen tenen propietats laxants i se suposa que l'àcid salicílic que aporten els confereix virtuts antireumàtiques. Sovint presenten en criatures reaccions d'intolerància en forma d'al.lèrgies.

La magrana

La magrana és una fruita de closca dura en forma de globus. Al seu interior s'hi amaguen uns petits grans de color roig fort que envolten uns pinyols dus i amargs, abrigats per un embolcall de pell no comestible. La magrana és rica en sucres –cel•luloses i pectines-, lleugerament agre, i es menja crua, ruixada, com les maduixes, amb sucre i una mica de vi, si bé la millor manera de prendre-la és en suc. Per superar la mandra de pelar-les feu el següent: assenyaleu-li la pell en el seu equador amb un ganivet i piqueu-les lleugerament amb una ma de morter abans de partir-les pel mig. Veureu com els seus grans es desprenen sense a penes dificultat.

La mandarina

La mandarina pertany a la mateixa família de la taronja i la llimona. Originari de l'Àsia Sud-oriental, a l'actualitat es cultiva en països càlids i temperats. Fruit molt perfumat i sucós, n'existeixen diferents varietats, essent les més conegudes i apreciades: la clementina, híbrid de mandarina i taronja agra, desproveïda de llavors i de polpa molt dolça, i la satsuma, també sense llavors però de pell verda groga. De la pell, precisament, se n'extreu l'essència de mandarina, una mena d'oli que s'utilitza de aroma a la indústria alimentària.

El mango

L'arbre del mango no procedeix, com es creu, de l'Amèrica tropical, sinó de l'Índia, des d'on va introduir-se al continent americà al segle XVIII. La pell del fruit és llisa, de color entre groc, rosat i verdós i el fruit, que presenta una drupa considerable de la grandària d'una pera, és dolç, amb una certa olor a resina natural que recorda la textura del préssec de vinya. Força mantegós, resulta molt adequat pel cutis tot i que, paradoxalment, no es recomana que el mengin les persones de pell delicada ja que pot produir erupcions. Es consumeixen al natural o en macedònia i resulta molt adequat barrejar-lo amb els ingredients frescos propis de l'amanida.

El meló

El meló és un fruit molt ric en aigua que convé menjar-lo en el seu punt de maduració si no volem que ens faci mal. Per conèixer el moment just de consumir-lo ha de presentar les següents característiques: ha de ser pesant, consistent i olorós i la seva base ha de cedir lleugerament a la pressió dels nostres dits polzes. Desestimeu sempre els melons que presenten algun cop perquè és segur que us sortiran malament. De melons se'n coneixen diverses varietats: l'allargat, gros, de pell verda estriada de groc semblant a una serp, i el rodó, més petit que l'anterior i amb la pell de color acarbassat i amb betes blanques. Nosaltres ens decantem pel primer, més consistent i més fi al paladar. La millor manera de menjar-lo és d'entrant, sol o amb sal i pebre, o bé de postres, també sol o macerat en vi. No es recomana consumir-lo després de les principals menjades ja que en ser extremadament aquós, retarda la digestió i la fa més pesada.

La móra

Fruit de la morera, les móres són dolces i alhora quelcom insípides. Potser per aquestes característiques més que menjar-les soles, es prefereix transformar-les en confitures, gelatines i xarops, aquests últims molt adequats per a les inflamacions de coll. En hi ha una varietat silvestre, de color morat, anomenada d'esbarzer. De conreades se'n coneixen tres classes: la morera blanca, original de la Xina però cultivada en molts indrets per motius ornamentals; la morera negra, estimada bàsicament pels seus fruits, foscos de color; la morera de paper, d'arbre més petit que els anteriors, els fruits del qual són vermellosos. Totes les varietats, un cop madures, aporten un gran contingut de glucosa i fructosa. Les fulles de morera constitueixen l'aliment bàsic dels cucs de seda.

La nectarina

Híbrid de préssec i pruna gaudeix, no obstant, de gran acceptació entre el públic, tot i resultar menys gustosa que les fruites originàries. És refrescant i rica en potassi, fòsfor i sodi. La pell, lleugerament sedosa, és de color vermellós, semblant a la del préssec d'aigua.

El nespra

El nesprer és oriünd de la Xina central però és conreat en zones temperades i càlides d'Àsia, Europa i Amèrica. Els fruits, un pèl aspres si no es consumeixen ben madurs, presenten la pell ataronjada i dos o tres pinyols al seu interior. N'existeixen dues espècies: els nespres corrents, de fruit petit, i les de fruit gran, molt apreciada, amb les varietats real, la holandesa i la japonesa, de la que se n'extreu un licor semblant al kirsch. S'ha d'anar molt en compte de no donar-les als infants ja que la grandària dels pinyols els podria asfixiar fàcilment.

La nou

Aquest estrany fruit de la noguera presenta força aplicacions culinàries si bé són consumides directament com a fruita seca. Presenta dos embolcalls: un d’interior, tou, i un altre de dur, llenyós, que s'aprofita en la preparació d'infusions i aiguardents. La nou pertany al grup de fruits oleaginosos, com el cacauet, l'avellana i el cacau, i d'ella se n'extreu un oli molt ric en àcids grassos, parent, pel que fa a les propietats de poder controlar el colesterol, al de blat de moro, soja o gira-sol. Resulta un fruit de difícil digestibilitat i molt calòric -490 calories per cada 100 grams- raó per la qual no resulta recomanable per a persones obeses, per a qui tenen l'estómac delicat o pateixen de diarrees. En canvi s'aconsella a les persones que necessiten afavorir el sistema nerviós o la formació de teixits. És el fruit comestible més ric en zinc i coure que consumim.

L’oliva

Fruit de l'olivera, l'oliva és una drupa d'os dur que tant es menja sola que com a ingredient addicional d’amanides i certs guisats i preparacions. Les olives no són comestibles quan es cullen de l'arbre i cal sotmetre-les a un cert nombre de preparacions perquè ho siguin. Una vegada a punt, es venen al natural o bé es conserven en diferents preparats que els dóna un gust característic. Entre les olives destaquen les negres extremenyes –varietat perla-, les aragoneses, les blanques andaluses -verdial, sevillana, reina, etc. Entre les autòctones trobem la inefable i gustosa arbequina, força més petita que les anteriors. El més important de les olives és l'extracció que se'n fa, mitjançant el premsat de la seva polpa, d'un caldo oleaginós conegut amb el nom d'oli. Són riques en minerals i en vitamines A i B al temps que posseeix un estimable valor nutritiu.

La papaia

Cultivada exclusivament en països tropicals, la seva pell és fina i el seu color va del blanc cremós al groc ataronjat quan arriba a madurar. La polpa, del mateix color que la pell, és suau, dolça, i es pot menjar igual que el meló: en estat natural, sola o amb sal i pebre, o bé en amanida junt a altres ingredients. La papaia ajuda a digerir les proteïnes ja que aporta elements activadors de la digestió i és també laxant.

La pera

La pera és, junt a la poma, la fruita que més varietats presenta. Entre les més apreciades –i també de presència més efímera- tenim les que es cullen a principis d'estiu, petites, fortes i dolces, les anomenades peres de Sant Joan. Ja entrada la tardor trobem les varietats erculina, blanquilla, d'aigua, llimonera i conferència, totes elles cultivades a Catalunya. A l'hivern podem gaudir de l'excel.lent pera de Puigcerdà, grossa, més aviat rodona i que de regular porta soldada la cua per tal d'evitar la podridura. La pera s'ha de consumir al punt: massa verda provoca alteracions digestives i massa madura perd les ¾ parts de les seves propietats. A penes si té contraindicacions: unida a la seva facilitat de digestió trobem que depura la sang, millora l'activitat renal i posa fre als trastorns intestinals. Per si no n'hi hagués prou, el seu suc és ideal en la cura de certes dermatosis.

La pinya

Anomenada també ananàs, la pinya és, per damunt de tot, una fruita altament refrescant gràcies al seu alt contingut en àcid cítric o vitamina C. Resulta una excel•lent col.laboradora dels sucs gàstrics per la qual raó s'aconsella menjar-la al final d'un àpat pesat, a menys que es pateixi de l'estómac o de malalties digestives.

Els pinyons i els pistatxos

El pinyó és la llavor comestible del pi pinyoner. És mantegós, ric en grasses i minerals, molt indicat en estats de carències. S'utilitza sobretot en l’elaboració de postres de confiteria, essent bàsic en l'elaboració dels nostres panellets de Tots Sants i la coca de Sant Joan. El pistatxo és de gust dolç i agradable, de grandària semblant a una oliva. Igual que el pinyó, el pistatxo no és el fruit de l'arbre sinó la seva llavor, coberta d'una closca dura composta de dues valves. Se serveixen d'aperitiu com d'altres fruits secs, i com ells, resulten quelcom indigestos si se n'abusa.

El plàtan i la banana

El plàtan és un fruit llarg cobert d'una pell dura de color groc. Com la resta de fruites, el plàtan és ric en minerals i vitamines però, sobretot, és abundós en sucres. En contra del que es pot suposar, a Europa occidental no va arribar a generalitzar-se el seu consum fins a finals del segle XIX i just fa una dècada va començar a posar-se de moda menjar-se'l a mitja tarda pels carrers d'alguns països balcànics. Igual que el plàtan, la banana és un fruit en baia del bananer, planta cultivada a països tropicals i subtropicals. Ben madurs -és com s'han de menjar- un i altra afavoreixen la regeneració dels glòbuls rojos. La seva ingesta resulta, igualment, adequada en casos de diarrea o de malalties gastrointestinals, però els hem de mastegar a consciència.

La poma

De pomes n'existeixen al voltant d’unes dues mil varietats. La seva excel•lent adaptació a països de clima temperat i capaç, al mateix temps, de resistir temperatures molt baixes sense que el fruit es faci malbé, fa possible que les varietats s'adaptin al tipus de producció més adequada: consum fresc, conserves, sucs, licors, etc. La poma és un fruit complert que es pot aconsellar pràcticament a tothom; cal saber, però, que crua restreny i cuita laxa. Als nostres mercats trobem -esmentem les de presència més usual- les següents varietats:
-Red delicia, molt vermella de pell, de carn blanca i exquisida; indicada per menjar-la crua, de postres.
-Golden, de color groc d'or la pell, fina i gustosa; és ideal per a cuinar-les al forn i en compota.
-Starking, d'aspecte exterior semblant a la Red delicia sembla ideal per a combatre la disenteria i la desinfecció de la boca; és bona per als diabètics.
-Reineta, més petita que les anteriors, resulta ideal per a les amanides degut a la seva consistència i al contrast del seu gust, entre dolç i àcid. Últimament ha perdut adeptes raó per la qual és fa difícil trobar-la en alguns mercats i tendes.
-Verda donzella, subdividida en diverses varietats, de pell verda com el seu nom indica, molt sucosa i un tant àcida; resulta ideal menjar-la en dejú, ben mastegada.

El préssec

Provinent de l'Extrem Orient -a Xina simbolitza la immortalitat- el seu cultiu s'ha estès pràcticament arreu del món. Els préssecs són uns fruits globosos, en general vellutats, de coloracions groguenques o vermelloses, amb el pinyol gros i ple de revolts. N'existeixen dues classes, els de carn blanca i els de carn groga: entre els primers trobem els préssecs d'aigua i els paraguayos, entre els segons els de vinya, amb varietats com la Maria Serena, Groc d'agost, Manolitos o la tardana varietat Miraflores, de Calanda. Quan és madur resulta molt digestiu essent els seus sucres assimilats i tolerats fins pels estómacs més delicats; és lleugerament laxant i diürètic.

La pruna

Des de la primavera fins a la tardor podem trobar als mercats prunes de diverses varietats: es comença amb les grogues i les roges per continuar amb les verdes -la coneguda i apreciada reina clàudia- i les negres. La pruna clàudia és, gastronòmicament parlant, la més completa de totes ja que la podem menjar fresca, convertir-la en confitura o melmelada, preparar-la per a rebosteria o be dessecar-la, tot gràcies a la gran quantitat de sucre que guarda al seu interior. És un fruit laxant.

El raïm

El raïm és la fruita comestible de la vinya o de la parra constituïda per una colla de fruits o grans que es presenten en colors de diferents tonalitats, segons les varietats: hi ha raïm blanquinós, groc, verd, rosat, morat –varietat cardinali-, o gairebé negre, -varietat navalé-. El gust del raïm és diferent d'una varietat a una altra i adquireix noms genèrics segons l'ús al que va destinat:
-raïm de taula (que consumim fresc) amb varietats com el Moscatell teulada, el Moscatell italià, la varietat Aledo, amb el que celebrem l'entrada d'Any, i el quasi desaparegut Rosati.
-el raïm pansa (el destinat a ésser tractat per tal d'obtenir-ne panses).
-el raïm de cup o vinater, més vulgar que els anteriors, (cultivat per a fer-ne vi).
És un aliment molt refrescant i la seva pell resulta una mica laxant. La seva riquesa en glucosa i fructosa no la fa apte per als diabètics.

La síndria

Fruit de la sindriera, la síndria és un fruit gros, rodó, de pell verda, gruixuda i llisa, d'interior vermell i molts pinyols negres, procedent de l'Àfrica tropical. Diürètica per la seva riquesa en aigua, resulta una fruita molt refrescant, adequada per a malalts del ronyó i del cor.

La taronja

Països o comunitats espanyoles productors de la taronja són, per ordre d'importància: els EEUU d'Amèrica del Nord, el Brasil, Mèxic, València i Andalusia, nord d'Àfrica, Israel, Argentina i Xina, el seu lloc d’origen. La taronja és rica en vitamines, sobretot la C, i en diverses sals minerals; és de gust dolç o agredolç, segons les varietats. Tingueu present que la presència de taronges dolces està garantida en els mesos que tenen r, és a dir, de setembre a abril. De la pell se n'extreu l'oli essencial de taronja emprat en l'elaboració del curaçao. Per a qui no suporti gaire bé la taronja només li cal menjar-ne la polpa -millor que el suc- barrejada amb aigua i una mica de sucre.

La xirimoia

La xirimoia és original de l'Amèrica Central però a les últimes dècades el seu cultiu s'ha estès a molts altres llocs de clima temperat. És un fruit verdós per fora que presenta figures geomètriques, mentre que per dins presenta un color mantega amb nombroses llavors negres no comestibles. El gust és molt agradable quan és madura però s'ha de procurar consumir en el seu punt just perquè sinó agafa gust de florit.

La xufla

Anomenem xufla cada un dels tubèrculs de l'arrel d'una planta herbàcia perenne que es conrea en terrenys sorrencs humits del litoral mediterrani, sobretot al País Valencià. Aquests tubèrculs, comestibles i de sabor dolç, es mengen crus, prèviament macerats en aigua, i són la base en l’elaboració de la refrescant orxata de xufla, de xarops i olis.


LES FRUITES DESHIDRATADES

Tenim en primer lloc les orellanes, trossos de fruita de préssec, albercoc i pera bàsicament, tallades a tires i secades a l'aire. En aquest procés s'alteren de manera notòria a favor de les orellanes, els tants per cents energètics, de nutrients, minerals i vitamines respecte la mateixa fruita fresca. El canvi és lògic si entenem que la pèrdua d'aigua suposa per a un aliment la saturació progressiva dels seus components vitals, sucres i minerals sobretot.

Les orellanes poden menjar-se tal com les comprem però si les volem utilitzar per a omplir aus o preparar-les com a compotes haurem de deixar-les remullar en aigua durant unes hores, acció aquesta que les farà créixer més del doble.

Uns altres productes que deixem emmusteir a partir de la fruita natural són les panses, les prunes, les figues i els dàtils, que han de madurar al màxim abans de secar-los, Tots ells es consumeixen, igual que les orellanes, sols o com a ingredient de certes receptes. Entre les panses de més renom tenim les panses de Màlaga -dolces i carnoses-, les d'Esmirna, les de Califòrnia i les de Corint, aquestes últimes més petites que les altres i sense l'inconvenient dels pinyols.


PROPIETATS GASTRONÒMIQUES DE LA FRUITA

Les fruites podem patir variades i gustoses transformacions: sucs o batuts naturals, melmelades, confitures, gelees, compotes, xarops, gelats, salses, olis, mantegues, formatges, etc. Podem també dessecar-les per tal d'allargar el seu temps natural de durada: dàtils, figues, albercocs; o bé confitar-les per a poder guarnir amb elles delicioses coques o pastissos: cireres, meló, taronja, kiwi, poma, etc.

Resultant igualment apropiades per a certs cuinats de carn o bé per fer-les al forn amb sucre i licors. Crues constitueixen els postres més habituals, ideals també per a entrants o amanides. Fins i tot podem convertir-les en l’ingredient principal de bunyols, purés, i com no, de l’inefable allioli.